LA RESOLUCIÓ DE L’ATENCIÓ PRIMÀRIA – 3

LES “AMBULATORY CARE SENSIBLE CONDITIONS” (ACSC)

Denominen ACSC a aquells problemes de salut que si son objecte d’una adequada atenció a l’AP disminueixen de forma important el seu risc d’hospitalització.

Per les diferents característiques de l’atenció ambulatòria als diferents països, el llistat de problemes de salut que es consideren ACSC ha estat adaptat al nostre país.

Les hospitalitzacions per ACSC representen una dada que quantifica la utilització dels serveis hospitalaris per problemes de salut que podrien haver estat previnguts i controlats a l’AP. Per aquest motiu es proposa aquest indicador, adequadament ajustat, com un instrument per mesurar la capacitat resolutiva de l’AP.

La necessitat de conèixer un element tan important com és la capacitat resolutiva fa molt atractiva la possibilitat de disposar d’una informació senzilla i comparable com pot ser aquesta. Però això no està exempt de riscos. Hi ha molts elements que determinen una variabilitat important que dificulta de forma evident la interpretació de les dades quan es fan comparacions. Així per exemple, el nombre de llits per 1000 habitants està relacionat directament amb més ingressos per descompensacions cardíaques o respiratòries, la proximitat a l’hospital mostra unes taxes més altes d’ingressos…, fins i tot, i a títol de ”curiositat”, un estudi molt recent mostra que la probabilitat de reingrés en pacients grans amb problemes crònics com alguns dels que s’inclouen en els ACSC, és més alta si el metge que va atendre en l’anterior ingrés era un home, i més baixa si era una metgessa.

Amb tot això volem dir que la comparació de resultats en aquest indicador és molt complexa i d’interpretació no fàcil. Per això cal ésser molt prudents en l’ús de l’indicador d’hospitalitzacions ACSC (també s’anomena hospitalitzacions evitables), que pot ser de gran utilitat com a font d’informació per professionals i equips, doncs els ajuda a situar-se i poden valorar les tendències, però potser no resulta fi quan es publica com llistat d’equips entenent que ens estant indicant la capacitat resolutiva.

 

I COM PODEM AUGMENTAR LA RESOLUCIÓ?

De ben segur que el primer pas per aconseguir una major resolució amb els mateixos recursos ha de passar necessàriament  per desplaçar les coses menys complexes que fa cada professional al professional immediatament menys “complex”, el temps alliberat permetrà assolir coses més complexes, més ajustades a les capacitats reals dels professionals que ara estan infrautilitzades.

Hi ha moltes coses que ara estem fent els sanitaris que haurien de ser responsabilitat dels pacients  (p.e. mirar-se la pressió), hi ha moltes coses que estem fent els metges de família que haurien de fer les infermeres (p.e. bona part de la patologia aguda de baixa complexitat i molts dels crònics que es descompensen), hi ha moltes coses que esta fent l’especialista i les hauria de fer el metge de capçalera (p.e. isquèmics, insuficients cardíacs, prostàtics… captures en les consultes externes dels hospitals). Aquests canvis impliquen capacitat resolutiva, impliquen eficiència i impliquen prevenció quaternària. Es recomanable fer un cop d’ull a l’article de Bodenheimer “Tranforming Practice”.

Però els professionals, estem per aquesta labor? Doncs algunes de les preguntes que fèiem en l’enquesta inicial anaven en aquest sentit. Veiem quines respostes vàrem tenir.

  • “Cada vegada tenim més feina que no vol assumir l’hospital”

Front a aquesta afirmació un 63,2% de les respostes estaven d’acord mentre que un 15,8% expressaven el seu desacord. Sembla que hauríem de estar satisfets, des d’un punt de vista professional, d’anar assumint tasques que abans semblaven més pròpies de l’àmbit hospitalari, però la percepció que tenim en la pràctica d’aquestes circumstàncies és més aviat negativa.

  • “Les infermeres s’han d’implicar en la patologia aguda de baixa complexitat”

En aquest cas el grau d’acord arribava al 67,7% i el de desacord era del 14,0%, però hi havia diferències clares si comparàvem metges versus infermeres, mentre que en els metges l’acord era del 71%, en les infermeres baixava al 51% , però sorprèn especialment el nombre d’indecisos que era del 16% en els metges i del 32% en les infermeres. Una de cada 3 infermeres no es decideix a posicionar-se en aquest aspecte.

  • “Els pacients amb insuficiència cardíaca o cardiopatia isquèmica estable poden ser controlats, bàsicament, per la infermera”

En aquestes patologies, en les quals tenim menys experiència, el grau d’acord era del 55,6% (sense diferències significatives entre metges i infermeres) i el de desacord era del 22,8%.

Veient aquestes dades, i l’evolució, via replantejament i redistribució de tasques, que hauríem de seguir per introduir canvis de valor al sistema, sembla que encara cal treballar força uns quants aspectes conceptuals que haurien d’actuar com a motivadors d’aquests canvis.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: