Sobre la consulta no presencial i les seves diferents formes – 1

Acabàrem l’anterior entrada anunciant que volíem abordar un tema que genera dubtes en relació als seus possibles efectes secundaris: la incorporació de les noves vies de comunicació en la relació professional – pacient, la consulta no presencial.

Telèfon (fix i mòbil), correu electrònic, whatsapp… la forma de comunicar-nos ha canviat de manera radical, les generacions més joves no es comuniquen com les més “veteranes”, i això impregna tots els àmbits de la nostra vida incloent-hi l’àmbit laboral de “portes endins” (comunicació entre professionals). Però, què passa de portes enfora? Utilitzem totes aquestes “modernitats” per comunicar-nos amb els nostres pacients? És evident que, com tot, aquestes noves eines no estan exemptes d’efectes secundaris. Hem d’incorporar-les al nostre dia a dia?

Per mirar de copsar l’opinió dels propis professionals varem preparar un qüestionari específic. Malauradament el nombre de respostes ha estat ridículament baix. Només 16 persones han participat compartint la seva opinió, i per tant no podem dir que sigui representatius de res. Tot i això, oferim els resultats per deferència a les persones que han contestat i farem una interpretació basada en les seves opinions.

taula 1

En opinió majoritària dels participants, la consulta no presencial pot servir per resoldre problemes administratius i també clínics (preguntes 1, 2 i 3). És cert que perdem una part de la comunicació que ens ofereix la presencial, però sempre podem, segons el nostre criteri professional, opta per derivar cap a una consulta presencial si considerem que el cas concret ho refereix.

Una de les pors habituals és que la utilització de la consulta no presencial es comporti com una activitat que se suma a la consulta presencial, no que la substitueix. Tot i això, si veiem les respostes de la pregunta 4 no sembla que aquest temor estigui generalitzat. No tenim molta informació a l’abast sobre això. A l’Àmbit d’Atenció Primària de BCN es va fer fa uns anys un estudi per comprovar si la consulta “electrònica” es comportava com substitutiva o com afegida, objectivant-se que el comportament era de tipus substitutiu. Els resultats varen ser presentats, però no han estat publicats.

taula 2

Quan plantegem preguntes concretes sobre l’accessibilitat per correu electrònic la resposta majoritària és de que sí hem de ser accessibles (pregunta 5) perquè ho considerem una necessitat de professionals i/o pacients (pregunta 7), i amb un gran consens de que aquesta activitat hauria d’estar integrada dins de la història clínica electrònica (pregunta 6).

Al plantejar si això genera un greuge a les persones que no utilitzen habitualment internet sembla que globalment no tenim clara quina és la resposta (pregunta 8). Pot sorprendre aquest plantejament doncs cal entendre que s’afegeix un servei per a aquell que vulgui utilitzar-lo, però no es retira cap servei a ningú. És com si ens plantegéssim que no es podés fer cap mena de tràmit amb l’Administració Pública per internet, o que no es pogués demanar hora on line…

taula 3

El tercer bloc de preguntes fa referència a l’utilització d’altres mitjans per a la consulta no presencial. És el cas del telèfon (fix i mòbil) i de whatsapp. No hi ha ningú que es manifesti en desacord amb que els professionals hem de ser accessibles telefònicament (pregunta 9), inclús hi ha una majoria d’acord amb que siguem accessibles pel nostre telèfon mòbil en situacions especials (pregunta 10). Aquestes respostes no semblen ajustar-se massa a la realitat doncs, tot i que no hi ha moltes dades publicades, la utilització del telèfon com a medi per resoldre situacions de la consulta no és encara quantitativament gaire important, i quan parlem del propi telèfon mòbil, oferir-lo en situacions de terminalitat es pot considerar gairebé anecdòtic. Això fa pensar que el conjunt de les persones que han contestat a l’enquesta potser estan a més de 2 desviacions estàndard de la majoria real.

De tota manera, quan parlem de whatsapp les respostes canvien de sentit (pregunta 11). Es podria pensar que això obeeix al fet que el whatsapp implica el propi telèfon mòbil i té, “per se”, un comportament més intrusiu, mentre que al parlar del telèfon, pensem en el telèfon del CAP, on l’accessibilitat no és directa sinó que hi ha un filtre previ administratiu. És per això que bona part dels que han contestat estan d’acord en oferir mòbil i/o whatsapp si hi ha un filtre previ, és a dir si no parlem d’un contacte directe amb el nostre telèfon personal (pregunta 12). És lògic pensar que he de ser accessible per diferents vies als meus pacients, però que per a les eines més intrusives ha d’existir un filtre previ i un horari limitat (a priori el mateix horari que el de presència en el CAP).

La enquesta acabava amb 4 afirmacions més referents a les característiques que haurien de tenir  aquests tipus de serveis que podríem considerar com no imprescindibles però que aporten un valor afegir, però això ho deixem per a la propera entrada en que aprofitarem per reflexionar una mica sobre altres possibles activitats que acompleixin aquestes característiques.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: