LA RESOLUCIÓ DE L’ATENCIÓ PRIMÀRIA – 1

En l’enquesta que vàrem fer a l’inici d’aquest bloc hi havia un seguit de preguntes referents a la capacitat resolutiva de l’AP. Comentaren a continuació les respostes que vàrem obtenir i abordarem alguns aspectes de concepte sobre la capacitat resolutiva.

SOM PROU RESOLUTIUS?

Les 3 afirmacions que es feien en el qüestionari que parlaven de forma explícita sobre la capacitat resolutiva de l’AP eren les següents:

  • La capacitat resolutiva actual de l’AP és bastant alta
  • La AP te actualment un nivell de resolució inferior al que podria tenir
  • La capacitat resolutiva de l’AP seria més gran si els cupos fossin més reduïts

Recordem que varen contestar a l’enquesta 168 persones.

En el cas de la primera qüestió, un 73,4% dels enquestats estaven d’acord en que la capacitat resolutiva actual de l’AP és bastant alta, mentre que només un 5,7% hi estaven en desacord. Però en relació amb l’afirmació de que el nivell de resolució de l’AP és inferior al que podria tenir el nivell d’acord era del 63,9%, front un 17,1% de desacords.

Així doncs globalment els enquestats consideren que estem a un nivell alt però que podríem estar a un nivell superior.

RESOLUCIÓ I GRANDÀRIA DEL CUPO

I que podem fer per millorar la capacitat resolutiva? Doncs en l’enquesta es preguntava en relació a si els cupos més reduïts permetrien augmentar el nivell de resolució.  El 65,8% dels que varen respondre hi estaven d’acord, i només el 13,3% en desacord, però si mirem aquestes mateixes dades separant els assistencials dels directius, el grau d’acord era del 70,5% versus el 30%, respectivament, mentre que el desacord era del 8,2% vs el 50% respectivament. Potser no ens sorprèn massa aquesta marcada divergència en les opinions, però, en realitat, que en sabem de cert?

Doncs no gaire cosa. Hem buscat al bloc del SISAP si havien publicat alguna informació en relació a resolució i grandària del cupo, però no hem trobat res. Seria una cosa a demanar-li al SISAP, si s’observa una relació inversa entre número de pacients assignats atesos i capacitat resolutiva. Però mentrestant… segurament en valors extrems (no m’atreveixo a definir quins serien aquests valors extrems) podria ser cert que la reducció del cupo pogués implicar un augment de la resolució, però en valors intermedis, que son els més habituals, pensem que el major pes en la capacitat resolutiva el tindrà el professional i l’equip, més que no pas la grandària del cupo.

De tota manera caldria aclarir un parell de conceptes que son necessaris per poder contestar amb objectivitat raonable si resolem molt o poc. En primer lloc, ens hauríem de posar d’acord en què és el que hauria de resoldre l’AP. I en segon lloc ens hauríem de posar d’acord en que vol dir resoldre.

QUÈ HAURIA DE RESOLDRE L’AP?

La primera qüestió, què hauria de resoldre l’AP?, crec que es por arribar a consensuar. Tots estarem d’acord en que l’atenció primària hauria de resoldre els problemes “habituals”, és a dir aquells que tenen suficient número d’ocurrències com perquè podem mantenir habilitats per al seu maneig, i que no requereixin d’una tecnologia que no estigui a l’abast.

Ja fa uns anys, Ortún i Gérvas proposaven que ens correspondria tot allà amb una incidència mínima de 1/1000 anual, o que generi 4 visites a l’any (això és suficient per mantenir habilitats). Això es proposava estimant cupos de 2000 pacients. De tota manera, cal entendre que això és una proposta d’experts, no basada en l’evidència, però si en el sentit comú i no cal que la plantegem com “blanc o negre”. Si els cupos son més petits podria representar un problema de que algunes patologies no arribin als mínims proposats, però entenem que això només seria rellevant en casos “extrems”.

Dèiem també que a part de la freqüència, hem de tenir en compte de que disposem de la tecnologia per poder fer el maneig. Però en aquest tema és curiosa l’absurda i injustificada variabilitat que hi ha en el territori quant a les proves que pot demanar el metge de família.

En relació a això es demanava en l’enquesta el nivell d’acord amb la següent afirmació:

  • El metge de família ha de poder demanar qualsevol prova complementària

La resposta era molt clara, el 84,4% hi estaven d’acord, mentre que només el 4,5% mostraven el seu desacord. Però la realitat és ben diferent. Existeixen diferències territorials evidents. Aquestes diferències no assenyalen la diferència de capacitat entre els professionals dels diferents territoris, sinó que posen de manifest les diferències de competència en els gestors que prenen les decisions. Com més limitacions te el metge de família en poder sol·licitar proves complementàries, més evident és la incompetència dels gestors del territori que fan que això sigui així.

La segona qüestió, que vol dir resoldre?, pot ser més complexa. Sovint ens quedem en la idea que resolució és antònim de derivació. No resolem allò que derivem, resolem allò que no derivem… però això no és així. És un error conceptual… que abordarem en la següent entrada.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: